Què és el blog per mi?

Vaig començar a fer aquest blog per exigències d’una assignatura, i la veritat és que ara m’agrada bastant. No sé ben bé que n’espero, suposo que senzillament m’agrada poder penjar coses meves per la ret, o fer comentaris sobre columnes que m’han agradat. M’agrada quan algú em comenta alguna cosa, i m’agrada comentar en els blogs dels altres.

Sobre el meu blog, podria dir que hi ha diversos grups de noticies: el primer serien els escrits que he hagut de realitzar per l’assignatura Gèneres Descriptius i Interpretatius en Premsa: les entrevistes directa i indirecte a Àngels Verdú, a més dels seu perfil; i la crònica sobre la diada de Sant Jordi. M’agradaria destacar, ara que hi penso, la bona rebuda i l’amabilitat amb la que ens va atendre l’Àngels Verdú, psicòloga i experta en la selecció de personal. A més de parlar-nos de les diferents tècniques que es poden utilitzar en la selecció de personal i els criteris d’aquesta selecció, ens va aclarar quines eren les tendències actuals en el món laboral: per sort s’està tendint a una equitat de sexe, i els discapacitats tenen una major cabuda en aquest món en general tan competitiu.
En el meu blog també trobareu comentaris sobre algunes columnes que m’han cridat l’atenció en els diaris i que potser la importància que han adquirit per mi, més que la seva actualitat, és el seu valor reflexiu o literari. Així, per exemple, les columnes del País, a la contraportada.
Per últim, en el meu blog es troben alguns comentaris personals sobre alguns fets de l’actualitat o sobre la importància i història dels blogs, per exemple.
Espero que us agradi, i que em deixeu algun comentari! Disfruteu dels autors!

Jean Ziegler: “Un niño que muere de hambre muere asesinado”

El Dilluns 9 de maig vaig veure a El País una entrevista a Jean Ziegler. Ràpidament vaig llegir-la, ja que m’encanta aquest autor. De fet és un sociòleg, exdiputat i actualment relator especial de l’ONU per el Dret a l’Alimentació. Però jo el coneixia arrel d’un llibre: “La fam del món explicada al meu fill”, un llibre que vaig llegir fa temps i que em va cridar l’atenció. És un llibre que parla sobre la situació actual de la pobresa- centrant-se en el factor de la fam-, explicant les seves causes i conseqüències. És un ampli estudi dirigit a totes les edats, ja que el llibre representa una conversa entre Ziegler i el seu fill, Karim. Potser per aquest motiu, el llibre és accessible per tothom. Les idees són explicades amb molta claredat, molt directament.

Llegint l’entrevista al diari, em criden l’atenció alguns raonaments que fa Ziegler. El primer, és que actualment moren 100.000 persones de fam, o de les seves conseqüències immediates, cada dia. Estem farts de sentir dades com aquesta, potser per això ja no ens impressionen. Però Ziegler afirma que “el orden mundial no es sólo asesino, sino absurdo, pues mata sin necesidad. Hoy ya no existen las fatalidades. Un niño que muere hoy, muere asesinado”. Potser aquesta frase ens afecta més, és més directa.

Li pregunten també per la imminent guerra de l’aigua. Contesta dient que actualment aquest recurs ja és escàs per a la majoria de la població mundial. La privatització de l’aigua, per exemple, és un fet destacable actualment: en països com Bolivia o Filipines l’aigua privada ha augmentat de preu en un 400%.

Ziegler defensa que la causa de tot això és el capitalisme, ja que afirma que “estamos creando un mundo en que los derechos humanos no tienen sitio y la propia democracia está en grave peligro; hasta el punto que puede llegar a desaparecer”.

Estem immersos en aquest ordre, i segurament és difícil canviar-ho. Però no impossible. Podem, almenys, minvar-lo. El president del govern, José Luís Rodríguez Zapatero, afirmava que "sense lluitar contra la fam, la lluita contra el terrorisme està condemnada al fracàs". Potser ara que ens afecta directament, aquest tema preocuparà més a les societats occidenyals. I és que és evident que la desigualtat porta a la lluita.

Voleu llegir un article de Jean Ziegler? Cliqueu al link!null

La Crònia: "Còctel de tradició i negoci"

¿Canvis respecte el passat Sant Jordi? O repetició incansable dels mateixos elements de cada any? És inevitable: roses, llibres, parelles... Gent catalana, gent estrangera, la majoria consumint símbols catalanistes. Però, ¿és pels ciutadans una festa catalanista? Tradicional? Segueix agradant?

A mig matí, un noi basc preguntava a una amiga seva, a la que acabava de comprar una rosa, si no era Sant Jordi una festa masclista. Deia: “¿Per què, sinó, és tradició que el noi regali una rosa, símbol de la bellesa que es panseix; i que ell rebi un llibre, símbol d’intel•lectualitat?”

Sant Jordi és el patró de Catalunya, és la llegenda màgica del poble. Moltes persones creuen que s’ha oblidat aquest inici esotèric de la festivitat. Així ho creuen els d’un Agrupament Escolta, que volien cridar l’atenció dels vianants que passaven per la cantonada de Rambla Catalunya amb Provença. Representaven l’obra del cavaller que inspira la festa, per fer recordar, segons deien, que un català molt valent va donar mort a un drac ferotge que amenaçava a la comunitat i a la filla del rei de la contrada. I que de la sang que el drac va vessar en va néixer una rosa, que el cavaller donà a la princesa, que se’n va enamorar.
Una noia tocava una flauta com a música de fons, acompanyada del so suau d’una guitarra. La gent s’aturava i els observava. Alguns se’n reien, d’altres es sorprenien. Molt pocs compraven les roses de “paper maché” que oferien els nois. Però ells seguien, incansables. Tornaven a començar la funció. I més gent s’aturava a mirar-los.

Els símbols de la Diada
La Rambla Catalunya de Barcelona era plena de paradetes, algunes molt professionals, d’altres de més espontànies. Llibreries de renom van col•locar parades gegants on exposaven tota mena de llibres: les novetats amb els clàssics, els llibres per adults amb els de dibuixos per a nens. Algunes fins i tot regalaven una rosa al comprar un llibre, fet que no acabava d’ajudar als milers de venedors de rosa que envoltaven les parades de llibres. Roses vermelles, grogues, blaves i fins i tot verdes eren exposades amb gràcia. Venedors –joves, nens, adults; catalans i estrangers- cridaven els preus. Altres venedors anunciaven algun obsequi. Unes noies penjaven un cartell en el que destacaven que les roses que venien –només de vermelles- eren acompanyades per un poema. Poemes de Martí Miquel i Pol, de Salvador Espriu. També un en castellà, “per no excloure a ningú”, explicava una. ‘Tàctica y estrategia’, de Mario Benedetti. Un detall que esperaven que agradés a la gent, un distintiu que potser ajudaria a vendre més. I és que a cada pas el vermell envoltava la gent. I el groc. I el blau.

La senyera cobria la majoria de parades. Quatre barres vermelles sobre fons groc, que inspiraven el respecte d’alguns i el rebuig d’altres. Les barres catalanes que acompanyaven el significat d’allò emblemàtic de la Diada de Catalunya.

Les barres catalanes acompanyaven el significat d’allò emblemàtic de la Diada

Còctel d’elements
Molts feien cua, una cua llarga que es desdibuixava pel la multitud que xafardejava amb roses a la mà. Molt poca gent lluïa llibres, encara que se’ van vendre molts. El de Javier Cercas era un dels més desitjats, com també ho era el llibre de l’Isma Prados, el cuiner televisiu català. Molts autors es repartien pels carrers de la ciutat firmant llibres: Empar Moliner, Lucía Etxebarria, el mateix cuiner... Sant Jordi és també el dia del llibre, i com afirmà l’Isma Prados “no només el de la literatura” .

Els d’última hora
Quan començava a fer fosc només alguns homes amb pressa buscaven desesperadament roses. Havien estat treballant i no havien tingut temps de comprar la rosa que la seva parella esperava. O potser volien viure el seu Sant Jordi amb tranquil•litat, sense l’estrès de la multitud. Potser també s’havien descuidat de comprar una rosa per la seva mare...
Un noi comentava que no esperava cap llibre, però que li agrada regalar roses, perquè sabia que a la noia que li agradava li encantarien. En portava una de cada color, li feia il•lusió. Afirmava que els temps canvien, i que ja no només se’n regalaven de vermelles. “Les roses ja no representen la sang del drac mort per Sant Jordi”, comentava. De fet, creia que la llegenda s’havia quedat petita envers la festivitat.

I és que, per molts, Sant Jordi ja no és només el dia de la rosa, el llibre i la senyera. Per ells, a la Rambla Catalunya amb Provença “es respira un flaire de roses color negoci barrejat amb els llibres de comptes de les parades de llibres”. Però els mateixos afirmen que, actualment, “no es pot esperar que una tradició mantingui únicament aquest toc, precisament, de tradició”. Es barregen realment el masclisme, el negoci, la tradició i la cultura? És aquest un bon còctel d’elements?

La columna: "Qué bien", de Juan José Millás

Profunda crítica a l’actual frivolització del periodisme, Millàs utilitza l’ironia de forma subtil per aconseguir fer-nos reflexionar. Sobre les futileses de les que a vegades parlen els diaris, sobre el fet de no encarar-se a temes importants, de relegar a un segon terme els fets principals.. i per què no? Per vendre’ns a l’”audiència”? Crec que és interessant, sobretot pels que ens volem dedicar a aquesta feina.

“El progreso no tiene límites. Ya hemos conseguido que la noticia de un puente sean los atascos y no los muertos. En las últimas fiestas se mataron unas 40 personas (no me pidan exactitud en un asunto tan banal) y otras tantas permanecen en los hospitales debatiéndose entre la vida y la muerte o entre la paraplejia y la tetraplejia. Pero la noticia de primera página fue lo que tuvimos que sufrir para darnos un chapuzón en la playa. No nos hemos dejado engañar por el señuelo retórico de los accidentes mortales, no. Lo importante no era la velocidad con la que hemos alcanzado el más allá, sino la demora con la que hemos llegado a Benidorm.
Aún tenemos en la retina la expresión de los sufridos ciudadanos entrevistados a pie de atasco, con el volante entre las manos. “Hemos salido de Madrid a las 6 y en dos horas hemos recorrido cuatro kilómetros”. Un notición, sobretodo comparado con la tragedia que acaba de suceder unos kilómetros más allá, donde una familia entera había perecido al derrapar su coche en una curva. Gracias a la tele, conocemos los rostros de los conductores atascados y parte de sus vidas. Muchos iban con el bebé a pasar unos días en la playa, para que el niño conociera el mar. “Todavía no ha visto el mar, no sabe lo que es una ola”. Ahí está la noticia, sí, señor. Qué olfato para captar lo importante, lo singular, lo decisivo, lo conmovedor. Quizá en otras profesiones haya chapuzas, pero en la nuestra no. De hecho, no se sabe de ningún periodista que se haya dedicado a averiguar el nombre de los muertos, sus profesiones, sus deseos, cuántos huérfanos dejan o qué le va a costar su hospitalización o su ataúd a la Seguridad Social.
Una vez más, curiosamente tras la equilibrada cobertura que dimos a la muerte del Papa, hemos sabido ver en dónde estaba la noticia y a por ella nos hemos dirigido sin prestar oídos a los ayes de los heridos, a la palidez de los cadáveres, al crujir de las familias rotas... ¿A quién le importan 40 muertos frente a las colas interminables que han tenido que soportar 200.000? Enhorabuena a mis colegas y a todos los periódicos por esas primeras páginas en las que lo secundario quedó relegado, por fin, a un segundo término".

Blogs: El paso del receptor unidireccional al lector-autor

Los blogs se presentan como una alternativa a la simple digitalización de informaciones en Internet. Aunque es cierto que en los últimos años han aparecido publicaciones que encontramos únicamente on-line, como “Estrella Digital” o “Periodista Digital”, lo cierto es que los blogs son una herramienta al alcance de todo ciudadano, que puede servir tanto para manifestar sus inquietudes, como para hacer críticas o como para comentar los artículos aparecidos en un periódico.
La semilla de los actuales blog fueron, en la década de los 90, las páginas web dirigidas al mundo informático. A partir de ese momento surgieron los blog como crítica a otras páginas en Internet, con links a ellas. Los bitácoras –o blogs- se consolidaban como páginas personales. Más adelante, y sobretodo en el mundo anglosajón, los blogs se convertían ya en una herramienta fundamental para el periodista, que recibía críticas de los artículos que escribía y que era una fuente de noticias nuevas. CON LOS BLOGS PASAMOS DEL RECEPTOR UNIDIRECCIONAL AL LECTOR-AUTOR.

Con las elecciones de Estados Unidos, los blogs se convirtieron en un grupo de presión política muy importante. Según Xavier Mas de Xaxàs, en su obra “Mentiras. Viaje de un periodista a la desinformación”, el centro de investigación sociológica y periodística Pew aseguró que aunque en estas elecciones sólo el 4% de los electores con acceso a Internet se informó a través de blogs, había bloggers acreditados en las convenciones demócrata y republicana; lo que demuestra su capacidad de influencia, ya sea de forma directa o indirecta. Porque los blogs ofrecen material de primera calidad que luego explotan los medios de referencia.

Junto con las elecciones presidencialistas estadounidenses, la guerra de Irak también ha servido para demostrar el enorme potencial que tienen los blogs. Como explica en su libro Xaxàs, Salam Pax, autor del primero de ellos (septiembre 2002), atrajo a cientos de miles de lectores al escribir desde Bagdad antes, durante y después de la guerra.
La popularidad de su blog captó la atención de los medios de comunicación más importantes – desde la CNN al New Yorker-, seguramente porque Salam Pax ofrecía una visión diferente de la de los enviados especiales de estos periódicos. “Allí donde los medios tradicionales lo pasan mal y fracasan, como le sucedió a la prensa estadounidense en Irak durante la guerra y la ocupación, los medios que nacen in situ, gestados por ciudadanos que, muchas veces, no tienen más que una relación marginal con el periodismo, poseen una gran capacidad para reflejar la naturaleza del presente” (Xaxàs: Mentiras. Viaje de un periodista a la desinformación).


Por lo tanto, los blogs se están convirtiendo, para muchos, en el quinto poder de la sociedad, en el radar de la prensa. En un nuevo y muy importante vehículo de comunicación.
Debemos tener en cuenta, sin embargo, que estos blogs pueden intoxicar, banalizar o satirizar la actualidad – los bitácoras permiten el anonimato del autor, favoreciendo, así, a la mentira-. Pero también es cierto que en muchas ocasiones son los únicos que pueden llegar a la verdad. Un ejemplo claro sería el caso de Salam Pax, pero también del tsunami del sur-este asiático, por mencionar otro ejemplo: los primeros días después del tsunami fueron los blogs los que proporcionaron información.

La Columna: "Soledad", de Juan Cruz

“Es mentira que la soledad sea llevadera. Sirve si la eliges. Si no, es un látigo. En el silencio la soledad puede ser un rumor insoportable. Hay un momento en que su eco retumba como la historia, y entonces te refugias en el hueco del ruido, entras en él despavorido, buscando huir de este silencio.
Hace años, en Asuán, en medio del mercado, me encontré solo a un extranjero oyendo el griterío del que era incapaz de distinguir un sólo vocablo. “Es lo que quiero”, me dijo, “escuchar pero no saber”. El ruido es la huida, acaso por eso uno no escucha, porque viaja en el ruido. Y la soledad se toca, no es tan sólo el sentimiento pavoroso que agita la mano de adiós cuando lo demás se nos escapa.
Ahora me dicen que en un pueblo de Andalucía una mujer anunció la supuesta venta de un piso suyo; allí estaba el cartel. Se vende. Y cuando la gente subía las escaleras de su casa hasta llegar a su puerta, ella entreabría, agradecida. “No, si no está en venta. Ese anuncio es la única manera que tengo de hacer que suba la gente a darme conversación”. Nos morimos por una palabra. Y nos morimos también por culpa de una palabra. Cuando el silencio duele la drama urge. En la comedia Maribel y la extraña familia, de Miguel Mihura, aparece una mujer que paga siete pesetas a quien le dé conversación. “Qué buenas personas son”, viene a decir de quienes acuden a socorrerla, “les doy siete pesetas, me dejan hablar y después se van”.
El otro día, en el aeropuerto de Barcelona, y en los aeropuertos, la gente se guarda las palabras como si fueran dinero, una camarera le hizo una broma a un cliente calvo, y éste respondió riendo también, y devolviéndole la broma. “No, claro que no sé lo que vale un peine”. “Ah”, dijo la camarera, muy sorprendida, “usted es de los que hablan”.
Julio Cortázar decía que conversar es llenar las almohadas del silencio. Ahora que lo pienso, y ya que vienen en mi socorro esas almohadas, el silencio de veras viene cuando no viene el sueño. La soledad es entonces estar despierto, hablando a solas. La calle está llena de insomnes.” (El País, 5 de mayo 2005)

Aquesta columna em va cridar l’atenció, perquè com l’anterior que vaig penjar, la de Rosa Montero, no parla d’un fet estrictament actual, sinó d’un sentiment o sensació que ens pot arribar a afectar a tots en algun moment. Per això us la deixo, espero que us agradi i que us faci pensar una miqueta. “NOS MORIMOS POR UNA PALABRA. Y NOS MORIMOS TAMBIÉN POR CULPA DE UNA PALABRA”. Crec que és difícil ser més expressiu en dues frases.

PERFIL

PERFIL

Amb un somriure agradable, l’Àngels Verdú ens convida a seure al voltant d’una moderna taula de fusta. Doctorada en psicologia per la Universitat Autònoma de Barcelona i entesa en Alta Administració d’Empresa (ADE), és especialista en selecció de personal.
La seva experiència professional en aquest àmbit es remunta a l’any 87, quan es va fer responsable del Departament de Recursos Humans de l’empresa Cafa S.A. Després de treballar tretze anys en Verdú & Ledesma, on era sòcia fundadora, va crear, a inicis d’aquest any, l’empresa a la que treballa actualment, AV Recursos Humans. I és en aquest ambient, en les oficines de l’edifici Trade Center de Sant Cugat del Vallès, on ens atén. Amable i extravertida, l’Àngels ens convida a conversar amb ella, deixant constància de la seva virtut de bona comunicadora. Molt expressiva amb les mans, en les que llueix dos anells, sap expressar exactament el que vol dir. Amb les idees ben organitzades, la seva exposició és clara, i mostra un veritable interès per tal de que seguim el que ens explica.
Amb jersei rosa i pantalons negres, l’Àngels enganya els quasi 50 anys que té. Amb uns tocs de maquillatge dissimulats, de colors pastels a conjunt amb el vestuari i els collars, té una presència molt agradable, fet important en la seva feina, que és de tracte directe amb persones.
Directa i sincera, ens contesta sense problemes que és de tendència socialista, i que està a favor dels matrimonis homosexuals, encara que afirma que està casada i té dues filles. Destaca l’esquí i el Tai-chi com a les activitats que l’ajuden a evadir-se, com també estar amb les seves filles. La música brasilenya l’ajuda a relaxar-se després de la feina, una feina on a vegades ha de dir que no a persones desesperades i on el telèfon mòbil no para de sonar, com al final de la nostra entrevista.

ENTREVISTA INDIRECTA

Àngels Verdú, especialista en la selecció de personal

“Les empreses tenen motivacions i obligacions per contractar als col•lectius de difícil inserció laboral”
La primera planta de l’edifici Trade Center de Sant Cugat del Vallès és plena de despatxos i de sales de reunions. Decoració simple però agradable, ambient acollidor. En una sala ens espera Àngels Verdú, doctorada en psicologia i especialista en la selecció de personal. Com a cap de taula, ens convida a seure amb un somriure amable. Potser degut a que està acostumada a les entrevistes per la feina que fa, es desenvolupa calmadament. Per començar, ens explica que un bon seleccionador de personal ha de ser un gran comunicador, i al llarg de l’entrevista ens demostra que, almenys en aquest aspecte, és bona en la seva feina. Afegeix que les altres característiques que en la seva opinió són bàsiques en un seleccionador són que tingui una gran capacitat d’anàlisi, que sigui molt lògic a l’hora d’analitzar a un candidat i, per a ella fonamental, que sigui una persona objectiva. Afegeix que encara que això és complicat, per fer la seva feina s’ha de mantenir imparcial i que ha de tenir una estabilitat emocional forta. Davant la pregunta de si ser imparcial no és difícil en situacions de clara discriminació per part de l’empresa que contracta els serveis de selecció de personal, somriu resignadament i ens diu que “el perfil de persona el marca l’empresari, que és qui contracta” i que no és a les seves mans intentar evitar aquestes conductes. Sobre la situació de les dones pel que fa a la inserció laboral, l’Àngels comenta que ha observat canvis favorables, ja que abans gairebé es demanaven únicament homes. Fa una pausa, i comenta que ella deia que si es presentava una dona amb un perfil directiu “havia de ser molt millor que tots els homes que es presentessin. Havia de tenir les competències molt més elevades. Sinó no se la quedaven”. I si tenien entre els 30 i els 40 anys o si estaven a la vora de tenir fills encara era més difícil. Per això, i segons ella, la situació ha canviat ja que les empreses estan més obertes; segurament, diu, “perquè cada cop hi ha més directives i s’ha sensibilitzat més”. Li comentem que darrerament els mitjans s’han fet ressò de l’aprovació d’un Avantprojecte de Llei sobre la paritat en el món laboral, i recalca que és important que l’Estat també contribueixi a millorar aquesta situació de no total igualtat – o de discriminació- entre homes i dones. Raona que si l’intervencionisme estatal funciona de la mateixa forma que va funcionar amb el tema dels avantatges fiscals per contractar a majors de 45 anys, aquest és positiu. Aquests avantatges fiscals, explica, s’ofereixen a les empreses que contracten a determinats col•lectius, com discapacitats, dones, treballadors no qualificats i majors de 45 anys. “Les empreses tenen beneficis si contracten a un nombre determinat de treballadors d’aquests col•lectius”. Però la llei també les obliga; ja que segons ens comenta, les empreses amb cert nombre de treballadors han de tenir almenys el 2% de treballadors que pertanyin a aquests sectors.
Verdú opina que aquest Avantprojecte pot ser positiu ja que pot forçar legalment a aquelles empreses que encara tenen prejudicis. De totes formes, recalca que cada cop hi ha més companyies que declaren que ofereixen “igualtat d’oportunitats”.
També destaca que fou important el fet que la llei obligués a algunes empreses a contractar gent discapacitada. Recalca que sota aquesta paraula s’inclou un ampli ventall de persones: des de gent amb cadira de rodes, cecs o persones amb Síndrome de Down. Al preguntar-li si les eines per entrevistar-los són les mateixes, ens explica que no.
En aquest moment que l’Àngels utilitza el bolígraf que tota l’estona ha tingut a les mans. Agafa un paper i mentre ens explica el que normalment es té en compte en el procés de selecció, fa un esbòs per clarificar-nos-en la comprensió. D’aquesta manera, plasma un gràfic de tres variables: els coneixements, les actituds i les aptituds. “Els coneixements venen donats pel currículum; les aptituds són el ‘saber fer’, i les actituds el ‘voler fer’ ”. Recalca que s’avaluen les tres coses, encara que depèn dels requisits que marca l’empresa es centren en un apartat o en un altre. El currículum marca els coneixements, l’entrevista i la grafologia, l’actitud. I una prova marcaria l’aptitud. I amb una persona amb Síndrome de Down, que generalment busquen feina de tipus manual, es fixen sobretot en les aptituds, perquè “l’actitud en aquest tipus de persones sol ser excel•lent, ja que el fet de treballar augmenta molt la seva autoestima”.

Desviem la conversa cap al tercer grup de difícil inserció laboral, el grup discriminat per l’edat, que segons l’Àngels també és conflictiu, encara que “té un canvi, motivat segurament per aquest avantatge fiscal, però també pel tema del ‘coaching’ i el ‘mentoring’ a les empreses”. Breument, ens explica el que volen dir aquests termes. “Coaching vol dir que tu ajudis a algú a arribar a conclusions i a aprendre al mateix lloc de treball”. El mentoring, en canvi, “és algú que té molta experiència en alguna cosa i fa com de mentor, com en la cultura oriental”. Aquestes innovacions estan contribuint, creu l’entrevistada, a que les empreses contractin a persones amb més experiència, i per tant, i inevitablement, a majors, sovint, de 45 anys.
Quan li preguntem pel col•lectiu antagònic, pels joves sense experiència, constata que és molt difícil que trobin la primera feina. Per això afegeix que sempre diu als estudiants que “intentin treballar, encara que sigui en els mesos d’estiu o així”. És important, segons ella, que quan busquin una feina hagin treballat, encara que sigui com a col•laboradors o voluntaris, per tal de que s’hagi trencat “el que és la diferència entre el món laboral i el món de la formació”.

Per acabar, i ja que passa de l’hora a la que l’Àngels havia de marxar, li demanem ràpidament un consell per fer una bona entrevista; i la resposta és clara: “Sigues tu mateix, no vulguis enganyar”. Fa una pausa, i pensa. “Perquè si vols enganyar, segur que t’enxamparan”.

Destacats:

 “Sigues tu mateix, no vulguis enganyar”
 “És important que l’Estat també contribueixi a millorar aquesta situació de no total igualtat entre homes i dones”

ENTRESVISTA DIRECTA

Àngels Verdú, especialista en la selecció de personal

“Les empreses tenen motivacions i obligacions per contractar als col•lectius de difícil inserció laboral”

Competències, actituds i aptituds són el que ajuden als seleccionadors a triar un candidat. La selecció de personal només és una tria entre els candidats que s’apropen més a un perfil determinat, no és una tria dels millors. Àngels Verdú és doctorada en psicologia i especialista en la selecció de personal.

P. Tenen els col•lectius de marginats laboralment algun avantatge? Té l’empresa cap obligació en aquest sentit?
R. Si es donen facilitats, les dóna l’empresa. Mentre la convocatòria sigui oberta a tothom, ens hem de mostrar imparcials. Si es demanda un lloc, s’anuncia a tot arreu, incloent les oficines de discapacitats, col•lectius d’immigrants... Les empreses tenen motivacions i obligacions a l’hora de contractar a aquest tipus de persones. Així, obtenen algun tipus de benefici si en contracten a un nombre determinat; però també és cert que existeix, per algunes empreses, l’obligació de contractar el 2% de treballadors d’aquests col•lectius.

P. Encara hi ha prejudicis entre home i dona, en la selecció de personal?
R. Cada cop menys, abans era molt fàcil que ens diguessin que volien un home. Jo sempre deia que si es presentava una dona a un perfil directiu havia de ser molt millor que tots els homes que es presentaven, havia de tenir les competències molt més elevades. Sinó no se la quedaven. I més segons quina edat tingués. Si estava a la vora de tenir fills o tenia més de 30 anys era molt difícil. Per sort, ara hi ha menys prejudicis.

P. I és per actituds de l’empresa o perquè són obligades legalment?
R. No; suposo que és per actituds de l’empresa. Cada cop hi ha més directives, amb lo qual s’ha sensibilitzat més, no? I han vist que no ha passat res tampoc: les directives tenen fills i fan tres mesos de baixa, o no.

P. És positiva l’aprovació de l’avantprojecte de llei que defensa la paritat laboral?
R. Evidentment. Si l’Estat ho avala, tal i com ho han fet amb tot el tema dels avantatges fiscals de contracte a majors de 45 anys... segur que serà molt més clar.

P. En què consistien aquests avantatges fiscals? Va sorgir com a conseqüència de les grans tasses d’atur en aquest sector de la població activa?
R. Sí, és cert que a partir dels 40 anys és molt difícil situar a la gent; però en alguns llocs, com que hi ha avantatges fiscals per tenir treballadors de més de 45 anys, se n’agafen.
El fet que el govern tragués una llei, ja fa anys, per tal de que si les empreses contractaven a part del col•lectiu de més de 45 anys, que era un col•lectiu de difícil inserció, tenien un descompte fiscal... alguna cosa relacionada amb la Seguretat Social, amb un descompte, no ho sé ben bé.
Els col•lectius de dones, dels majors del 45 anys i els treballadors no qualificats són els tres col•lectius més difícils d’insertar. Això té un canvi, motivat segurament per aquest avantatge fiscal, però també pels temes del “coaching” i el “mentoring”.
Coaching vol dir que tu ajudis a algú a arribar a conclusions i a aprendre en el mateix lloc de treball. El mentoring és algú que té molta experiència en alguna cosa i fa com de mentor, una mica com a la cultura oriental. Tota aquesta espècie d’innovacions han fet que la gent cregui que quan ja es té molta experiència, i una persona té 50, o 55 o 60 anys, serveix a l’empresa per fer d’aquesta figura com de mentor. A vegades ens demanen també a gent més gran (encara que poca), precisament també per aquest valor.

P. Si sempre es busca la persona més adient per a l’empresa, s’abandona l’aprenentatge que hi havia tradicionalment?
R. Sí, al buscar precisament a gent externa, es perd tota aquest aprenentatge que hi ha a dintre. El coaching ajuda a que les persones es facin dintre de les empreses. Jo sempre dic que hauríem de mirar primer a dintre, perquè si no el que fa la gent és marxar ja que veu que té coartada la seva promoció professional.

P. Però a nivell d’experiència, per exemple, trobar la primera feina...
R. Molt difícil.
P. Però tothom ha de fer una primera feina... No és contradictori, dons?
R. Sí. Aquí la recomanació que faig als estudiants és que intentin treballar encara que sigui en els mesos d’estiu, ja en el camp que vulguin fer després. Encara que sigui de manera gratuïta, com a voluntaris, col•laboradors... és una manera de que després ja no sigui la primera vegada, perquè se’ns fa molt difícil col•locar a algú sense experiència. És important haver descobert la diferència entre el món laboral i el món de la formació.

P. Un consell per algú que anés a fer una entrevista?
R. “Sigues tu mateix, no vulguis enganyar. Perquè si vols enganyar, segur que t’enxamparan”.

Destacats:
“Sigues tu mateix, no vulguis enganyar”

“És important haver descobert la diferència entre el món laboral i el món de la formació”

“Els col•lectius de dones, dels majors del 45 anys i els treballadors no qualificats són els tres col•lectius més difícils d’insertar”

LA COLUMNA D'AVUI: "El lío", de Rosa Montero

Una de les primeres coses que faig quan tinc un diari a les mans és llegir-me les columnes d’autors que conec, o en el cas que no els conegui, que em poden arribar a agradar. Amb agradar em refereixo a que em facin somriure, amb que em facin reflexionar: amb que no em deixin indiferent. La columna d’alguns autors és, per mi, una petita obra literària que m’absorbeix durant 5 min.

La primera columna que us vull comentar és la d’avui, de Rosa Montero, apareguda al País. Sota el títol de “El lío”, l’autora fa un graciós recorregut per un tema tant simple i real com l’amor. Per què no ha d’aparèixer aquest tema al diari? No és un tema suficientment important? Precisament el que més m’agrada d’aquestes columnes és que generalment parlen de temes potser més propers que la majoria d’informacions que ens ofereix el diari. Per què? Dons perquè l’amor, per exemple, és un sentiment que afecta a la gran majoria de persones i que, com diu Rosa Montero, “es esa menudencia por la cual la mayoría de los seres humanos hemos sentido alguna vez ganas de morirnos”. Us deixo amb la columna, que la disfruteu tant com ho he fet jo.

EL LÍO, de Rosa Montero (El País, 3 de mayo del 2005)

“Corren malos tiempos para el mito amoroso. En las últimas semanas han caído dos altas torres de la eternidad sentimental, a saber: se han separado David Bisbal y Chenoa, tras tres años de relación, y se han divorciado Brad Pitt i Jennifer Anniston, tras cinco años de matrimonio. Hoy tengo ganas de escribir de algo frívolo, a saber, del amor, que es esa menudencia por la cual la mayoría de los seres humanos hemos sentido alguna vez ganas de morirnos. Y es que la pasión amorosa es un movimiento del alma tan extraño que solemos recordar con más agudeza los dolores sentimentales que los éxtasis. Los desamores se nos graban como un tatuaje en la memoria, mientras que las etapas de dicha tienden a desteñirse y emborronarse, hasta el punto de que a veces nos topamos con el otro o la otra por quien algún día perdimos la cabeza y no conseguimos recordar qué diantres le veíamos. De hecho, con el tiempo solemos creer que nuestros amores más intensos son aquellos en los que más hemos sufrido, cuando es muy probable que, en lo real, no fuera así.
Estamos en la estación de los amores, esto es, en la primera embestida de los calores primaverales, que ponen la sangre tan espesa y ardiente como la lava y provocan toda una pirotecnia de feromonas. Como cuenta Luisgé Martín en su estupendo libro Los amores confiados, estudios realizados en los años noventa en una universidad norteamericana parecen demostrar que el deseo erótico desaparece al cabo de tres años de convivencia. Sé de otras investigaciones que hablan de cinco años, que es el periodo necesario para que la cría de los humanos adquiera cierta autonomía. Luego hay parejas afortunadas que consiguen seguir amándose de otro modo: tal vez más profundo, pero distinto. Y no todo el mundo es capaz de amar así, en la perseverancia del cariño: hay personas tan apasionadas que siempre sentirán la añoranza de la droga amorosa, del subidón frenético. Y lo que los investigadores no nos dicen es qué se puede hacer una vez se acaba el amor eterno. De ahí las infinitas chapuzas sentimentales: rupturas repetitivas, convivencias tediosas, triángulos, cuadrángulos e infidelidades. Sálvese quien pueda. Que lío esto de amarse”.

Bromear con política o politizar las bromas?

Las declaraciones de un político afectan, evidentemente, a la sociedad. Sabiendo esto, y teniendo en cuenta la actual situación de crispación política, los políticos deberían medir sus declaraciones. Y todavía más lo debería hacer un cargo público, ya que está al servicio de la sociedad, a la que debe un respeto.
Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunidad de Madrid, declaró ayer en un programa de la cadena SER que "Zapatero no quiere a Madrid porque él es del Barça". Ante comentarios como este, qué respetibilidad puede tener este cargo público, y por extensión la administración y la política en general? Un cargo público debe guiarse por el bienestar y la mejoría de toda la sociedad; y en el caso de Esperanza Aguirre, por la mejoría e intereses de Madrid. Aunque es imposible que una persone olvide sus tendencias ideológicas, quizá no debería anular los intereses de su comunidad para defender a su partido político.

Creo, aunque quizá parece una visión demasiado utópica para esta sociedad en la que priman los intereses oligárquicos, que deberíamos reconsiderar lo que debe de ser la política, y quién queremos que represente nuestros intereses.