llueve sobre mojado

¿Canvis respecte el passat Sant Jordi? O repetició incansable dels mateixos elements de cada any? És inevitable: roses, llibres, parelles... Gent catalana, gent estrangera, la majoria consumint símbols catalanistes. Però, ¿és pels ciutadans una festa catalanista? Tradicional? Segueix agradant?

A mig matí, un noi basc preguntava a una amiga seva, a la que acabava de comprar una rosa, si no era Sant Jordi una festa masclista. Deia: “¿Per què, sinó, és tradició que el noi regali una rosa, símbol de la bellesa que es panseix; i que ell rebi un llibre, símbol d’intel•lectualitat?”

Sant Jordi és el patró de Catalunya, és la llegenda màgica del poble. Moltes persones creuen que s’ha oblidat aquest inici esotèric de la festivitat. Així ho creuen els d’un Agrupament Escolta, que volien cridar l’atenció dels vianants que passaven per la cantonada de Rambla Catalunya amb Provença. Representaven l’obra del cavaller que inspira la festa, per fer recordar, segons deien, que un català molt valent va donar mort a un drac ferotge que amenaçava a la comunitat i a la filla del rei de la contrada. I que de la sang que el drac va vessar en va néixer una rosa, que el cavaller donà a la princesa, que se’n va enamorar.
Una noia tocava una flauta com a música de fons, acompanyada del so suau d’una guitarra. La gent s’aturava i els observava. Alguns se’n reien, d’altres es sorprenien. Molt pocs compraven les roses de “paper maché” que oferien els nois. Però ells seguien, incansables. Tornaven a començar la funció. I més gent s’aturava a mirar-los.

Els símbols de la Diada
La Rambla Catalunya de Barcelona era plena de paradetes, algunes molt professionals, d’altres de més espontànies. Llibreries de renom van col•locar parades gegants on exposaven tota mena de llibres: les novetats amb els clàssics, els llibres per adults amb els de dibuixos per a nens. Algunes fins i tot regalaven una rosa al comprar un llibre, fet que no acabava d’ajudar als milers de venedors de rosa que envoltaven les parades de llibres. Roses vermelles, grogues, blaves i fins i tot verdes eren exposades amb gràcia. Venedors –joves, nens, adults; catalans i estrangers- cridaven els preus. Altres venedors anunciaven algun obsequi. Unes noies penjaven un cartell en el que destacaven que les roses que venien –només de vermelles- eren acompanyades per un poema. Poemes de Martí Miquel i Pol, de Salvador Espriu. També un en castellà, “per no excloure a ningú”, explicava una. ‘Tàctica y estrategia’, de Mario Benedetti. Un detall que esperaven que agradés a la gent, un distintiu que potser ajudaria a vendre més. I és que a cada pas el vermell envoltava la gent. I el groc. I el blau.

La senyera cobria la majoria de parades. Quatre barres vermelles sobre fons groc, que inspiraven el respecte d’alguns i el rebuig d’altres. Les barres catalanes que acompanyaven el significat d’allò emblemàtic de la Diada de Catalunya.

Les barres catalanes acompanyaven el significat d’allò emblemàtic de la Diada

Còctel d’elements
Molts feien cua, una cua llarga que es desdibuixava pel la multitud que xafardejava amb roses a la mà. Molt poca gent lluïa llibres, encara que se’ van vendre molts. El de Javier Cercas era un dels més desitjats, com també ho era el llibre de l’Isma Prados, el cuiner televisiu català. Molts autors es repartien pels carrers de la ciutat firmant llibres: Empar Moliner, Lucía Etxebarria, el mateix cuiner... Sant Jordi és també el dia del llibre, i com afirmà l’Isma Prados “no només el de la literatura” .

Els d’última hora
Quan començava a fer fosc només alguns homes amb pressa buscaven desesperadament roses. Havien estat treballant i no havien tingut temps de comprar la rosa que la seva parella esperava. O potser volien viure el seu Sant Jordi amb tranquil•litat, sense l’estrès de la multitud. Potser també s’havien descuidat de comprar una rosa per la seva mare...
Un noi comentava que no esperava cap llibre, però que li agrada regalar roses, perquè sabia que a la noia que li agradava li encantarien. En portava una de cada color, li feia il•lusió. Afirmava que els temps canvien, i que ja no només se’n regalaven de vermelles. “Les roses ja no representen la sang del drac mort per Sant Jordi”, comentava. De fet, creia que la llegenda s’havia quedat petita envers la festivitat.

I és que, per molts, Sant Jordi ja no és només el dia de la rosa, el llibre i la senyera. Per ells, a la Rambla Catalunya amb Provença “es respira un flaire de roses color negoci barrejat amb els llibres de comptes de les parades de llibres”. Però els mateixos afirmen que, actualment, “no es pot esperar que una tradició mantingui únicament aquest toc, precisament, de tradició”. Es barregen realment el masclisme, el negoci, la tradició i la cultura? És aquest un bon còctel d’elements?